Davant la mort de Fidel Castro

Esquerra Socialista de Argentina va emetre el següent comunicat sobre la mort de Fidel Castro signada pel seu dirigent i diputat nacional Joan Carles Giordano.

Enllaç

L’anunci de la mort de Fidel Castro ha generat un gran impacte mundial. El poble cubà està de dol. Milions en el món ploren al líder que va conduir en forma directa, al costat del Che, la revolució cubana de 1959 que va ser un exemple per als revolucionaris i lluitadors del món. Acompanyem el tot i el poble cubà i dels lluitadors de l’esquerra mundial, encara que com a socialistes hem tingut serioses discrepàncies amb les postures de Fidel Castro i de la conducció del PC cubà.

Repudiem totes les expressions dels reaccionaris del món, especialment de la gusanería de Miami i de Donald Trump, que van sortir a celebrar la seva mort.

El Fidel amb el qual tots els lluitadors antiimperialistes i socialistes s’identifiquen és el que al costat del Che i Camilo Cienfuegos va encapçalar el triomf del poble que va aixafar a la dictadura de Batista al gener de 1959. A l’Fidel de la reforma agrària, que va trencar amb l’imperialisme ianqui i va expropiar a les multinacionals del sucre i el petroli ia la burgesia i als terratinents cubans. Mesures que van possibilitar que el poble cubà passés a gaudir d’àmplies conquestes en salut i educació. A l’Fidel combatent la invasió ianqui a Platja Girón i al que en la segona declaració de l’Havana de febrer de 1962, va declarar el socialisme a Cuba i va dir que “el deure de tot revolucionari és fer v la revolució”.

Però lamentablement va existir una altra faceta de Fidel Castro que no podem deixar d’assenyalar al moment de la seva mort. Sabem que això pot incomodar milers de lluitadors que encara segueixen creient en ell.

El curs revolucionari que hem descrit es va truncar per l’acord de Fidel Castro amb la burocràcia del PC de la Unió Soviètica. Des de mitjans dels ’60 Fidel va acceptar la política estalinista de “coexistència pacífica” amb l’imperialisme i d’abandonar la política del Che, d’estendre la revolució socialista a Amèrica i al món. A partir d’aquí, Fidel Castro va passar a jugar en contra de l’avanç de tota revolució. Es va consolidar un règim burocràtic de partit únic que encara perdura.

Quan el poble de Txecoslovàquia en 1968 es va aixecar contra la dictadura de l’estalinisme, Fidel va recolzar la invasió dels tancs russos que van ofegar en sang aquella revolució antiburocràtica. A Nicaragua, quan el 1979 es va derrotar al dictador Somoza, Fidel va recolzar que els sandinistes formaran govern amb els burgesos anti somocistas i no avancessin en mesures d’expropiació, aconsellant “no fer de Nicaragua una altra Cuba”. Més recentment, a Veneçuela, Fidel va donar suport el fals “socialisme del Segle XXI” de Chávez i Maduro, fent creure que aquest país estava “construint el socialisme”, quan s’està fent el contrari. El chavisme va mantenir l’estructura capitalista, va crear les empreses mixtes en petroli pactant amb les multinacionals, com Chevron, Total o Repsol, fomentat una boliburguesía, criminalitzant la protesta i hambreando al poble veneçolà. També en aquests anys Fidel i la conducció cubana van avalar els falsos “governs progressistes” de Lula i Dilma a Brasil, Evo Morales i els Kirchner que van aplicar ajustos contra els seus pobles. I a l’interior de Cuba, es van anar liquidant amb el pas dels anys les conquestes de la revolució.

Des de fins del segle passat es va anar impulsant la política de confiar en els capitals estrangers, obrint-se l’economia cubana a les multinacionals canadenques i europees, restaurant-se el capitalisme.

Acompanyem el dolor del poble cubà per aquestes hores. I seguim cridant a lluitar per tornar a reprendre les banderes de la revolució del ’59 i el missatge del Che, “revolució socialista o caricatura de revolució”. Donant suport el seu dret a l’organització independent -sindical, estudiantil i política- contra el règim de partit únic.

Cuba necessita una nova revolució socialista amb democràcia per al poble treballador, que torni a ser el far per als lluitadors anticapitalistes i antiimperialistes d’Amèrica Llatina i el món.

26 novembre 2016

______

Joan Carles Giordano Dirigent d’Esquerra Socialista i diputat nacional del Front d’Esquerra.